Amic, amor, alegria,
cap d'any sense fi.
Somni obrint les portes
i una flor de vius colors.

Diu que hi eres,
acostant els teus llavis
a la meva orella,
diu que hi eres...

Xarxa que nua,
energia, magnetisme,
d'un cor a l'altre
xarxa que nua...

Pas lent,
lent però precís,
suau i fort a l'hora,
cel i terra units.

Les ombres hi són,
també els miralls.
El reflex de la natura
ens enlluerna.

Com l'ull de l'huracà
se sacseja la societat
i mil guspires d'ira
trepitgen la respiració.

Seda, seda multicolor
voleiant davant els teus ulls,
passejant-se entre àtoms,
equilibrant el teu ser.

I el destí,
i el lliure escollir,
i Déu i els altres,
i tot aprenentatge.

Escopir ions positius
i harmonitzar
el fer casolà
bressolant la llum.

Tresors amagats
dins el cor;
expansió,
descans.

Seu a la dreta
de Déu Pare...
i un dia serà demà,
al pot petit hi ha...

Dorm,
i no deixis de somniar
que el camí
es dibuixa
quan saps enfocar.

Holograma de l'amor

Aquesta vida que remou les ombres
i les eixampla davant meu.
Que corre la pressa fins a estressar-se,
que dorm la mandra d'aixecar-se
i s'enretira per deixar passar
la font dels desitjos.
Que em mira des de la finestra i riu...
s'enriu de mi, de tu, de tot,
i també de la pressa i la mandra
i les ganes i la por.

Aquesta vida
que no mereix no viure-la,
ni mereix la mirada somorta
d'un menyspreu a tot.
Aquesta, de qui et parlo,
és la meva, la teva, la de tots.
El pas de tot temps,
el ser-hi i res més,
la força del fer,
el joc del silenci
on hi canten els ocells
i la rosada omple
els pètals de les flors al matí

Aquesta vida vull,
però no el fer estressat,
ni les tasques que no s'acaben,
ni miratges entre el fullam,
ni tant sols el desig foll per tocar-te.

...Amb tot, gràcies,
perquè la visc malgrat tot
i l'escric quan no puc
i la dibuixo cada dia mentre em dutxo
i l'estiro al meu llit per anar a dormir
i n 'omplo el got quan tinc sed
i mai, mai, em passa desapercebuda,
aquesta vida, la teva, la meva , la nostra
la que mil cops cantaria
i encara podria trobar-li cançons.

I VISC

I ploro i somric
i em giro i escric.
I penjo cartells
amb paraules d’amor
i canvio colors
i trepitjo les pors.
I il.lumino el destí
amb l’olor de les flors.

Rema el sol
entre onades brillants.
Hi ha una vela clara
balancejant-se allà al fons.
L’escuma blanca
juga a amagar-se,
la sorra l’acull.
El capvespre em somriu.

Si parlaria per parlar
de tot i de res, de l'ara,
del demà, de la societat, dels meus fills,
del temps que fa que no veig l'amic,
de la incertesa que és el més enllà,
de la mort.
Del fet que tots ens moguem
dins un gran camp energètic,
del sol que he de seguir
i la Llum que em guia,
de les tenebres que m'ombregen
i de la pressa per tenir-ho tot fet.
De l'escapar-se del viure i
del dret a no fer res.
De la idiotesa de la ment
i la sabiesa del cor.
D'un món que tot ho dóna
mentre la societat va esguerrant.
D'allò que voldria i allò que tinc,
d'allò que aprenc
i de l'esforç no posat on cal.

I se'm cansa l'esperit amb tanta pressa,
pressa, pressa, pressa, pressa, pressa.
On cony vull arribar si ja hi sóc ?!

I van escapant-se sàbies paraules
dels llavis dels meus somnis somniats.

Rauen entre les ombres de pareds estretes
les camises planxades amb midó.
Corprèn l'obscura adolescència
caminant sota els arbres gegants.

Divertiments i costums arrelades
tapen els ulls, adormen la ment,
i així viuen la vida que és buida,
tot són caps i cossos inconscients.

Rambla avall passeja de nou el profeta,
i tremolen els rostres desperts,
sabent-se tocats per l'Esperit que tot ho pot.

Ja toca agafar bastos,
buidar la casa plena,
omplir la casa buida,
riure's d'un mateix
i passar del què diran.

T'has menjat el meu temps i
amb ell sóc possessiva.
Se m'accelera l'esperit
quan es bolca tota la galleda
d'aquesta societat estressada
sobre el meu cap.
Com qui tira les escombraries
al contenidor més pudent,
cau la pressa
sobre les meves espatlles
i va regalimant per tot el cos.
M'embruta la pell,
m'embruta el ser.

Rumio el meu estar al món,
paraules encadenades,
mots infinits
plens d'amor,
riures per sota el nas
i més d'una moguda.

Les ombres m'ajuden
i els amics també.
Les fades m'acompanyen
i el sol somriu.
Els rostres em mostren
viures diferents.

I arribo cada dia,
ho vegi o no,
hi sigui ara
o hi mediti després.
M'adormo bressolada
pel meu àngel, en secret.

Caramelitzo el teu somriure
i cada dia el llepo una estona,
m'agrada el seu gust dolcet
i el seu color, torrat.

Hi som tots aquí ficats,

puc mirar-m'ho i horroritzar-me,
puc mirar-ho i agafar por,
puc fer veure que no ho veig
i neguitejar-me perquè li sé,
puc saber-li i girar la cara.
O saber-li i estimar-ho, tal com és.

M'encallaré, el meu jo
vol ser qui em guia,
m'hi barallaré, fins i tot,
i guanyarà ell.
Però quan tanqui els ulls
i tot sigui Esperit,
haurà de callar
i acaronant l'ànima,
descansar.

Rosego l'angoixa,
m'empasso el sense sentit,
em menjo el neguit
i em deixo anar descontenta.
Decepcionada
pel meu fer impulsiu
que debora al seu pas.
Em remou veure
com em sabotejo
el dia a dia.

                                 Ales
                  i
Arrels

Això és el que sóc.
       Això és el que sé.
            Això és el que vull.