Llegeixo poemes
i sovint no entenc res,
però me n’agrada la cadència
i els mots em ressonen, coneguts.

És llavors quan entenc el poema
i el deixo reposar dintre meu,.
A vegades s’hi queda a viure,
a vegades vola cel enllà,
on orelles d’altri
n’escoltaran la cadència.

No sé escriure sense l'Àngel que em dicta els versos,
vaig despullada de paraules si no em guia l'univers.
Parlem de sincronicitat, de paraules dins un cor,
de petjades sàbies, d'accions fetes des de l'Amor.

I versos lliures, ben segur, com és lliure la vida
de donar-te empenta o fer-te arraulir al primer racó.
Llum, llum, llum, repeteix la Casa de Déu,
i es fa gegant el Món davant meu.