Aquesta vida que remou les ombres
i les eixampla davant meu.
Que corre la pressa fins a estressar-se,
que dorm la mandra d'aixecar-se
i s'enretira per deixar passar
la font dels desitjos.
Que em mira des de la finestra i riu...
s'enriu de mi, de tu, de tot,
i també de la pressa i la mandra
i les ganes i la por.

Aquesta vida
que no mereix no viure-la,
ni mereix la mirada somorta
d'un menyspreu a tot.
Aquesta, de qui et parlo,
és la meva, la teva, la de tots.
El pas de tot temps,
el ser-hi i res més,
la força del fer,
el joc del silenci
on hi canten els ocells
i la rosada omple
els pètals de les flors al matí

Aquesta vida vull,
però no el fer estressat,
ni les tasques que no s'acaben,
ni miratges entre el fullam,
ni tant sols el desig foll per tocar-te.

...Amb tot, gràcies,
perquè la visc malgrat tot
i l'escric quan no puc
i la dibuixo cada dia mentre em dutxo
i l'estiro al meu llit per anar a dormir
i n 'omplo el got quan tinc sed
i mai, mai, em passa desapercebuda,
aquesta vida, la teva, la meva , la nostra
la que mil cops cantaria
i encara podria trobar-li cançons.

I VISC

I ploro i somric
i em giro i escric.
I penjo cartells
amb paraules d’amor
i canvio colors
i trepitjo les pors.
I il.lumino el destí
amb l’olor de les flors.

Rema el sol
entre onades brillants.
Hi ha una vela clara
balancejant-se allà al fons.
L’escuma blanca
juga a amagar-se,
la sorra l’acull.
El capvespre em somriu.

Si parlaria per parlar
de tot i de res, de l'ara,
del demà, de la societat, dels meus fills,
del temps que fa que no veig l'amic,
de la incertesa que és el més enllà,
de la mort.
Del fet que tots ens moguem
dins un gran camp energètic,
del sol que he de seguir
i la Llum que em guia,
de les tenebres que m'ombregen
i de la pressa per tenir-ho tot fet.
De l'escapar-se del viure i
del dret a no fer res.
De la idiotesa de la ment
i la sabiesa del cor.
D'un món que tot ho dóna
mentre la societat va esguerrant.
D'allò que voldria i allò que tinc,
d'allò que aprenc
i de l'esforç no posat on cal.

I se'm cansa l'esperit amb tanta pressa,
pressa, pressa, pressa, pressa, pressa.
On cony vull arribar si ja hi sóc ?!

I van escapant-se sàbies paraules
dels llavis dels meus somnis somniats.

Rauen entre les ombres de pareds estretes
les camises planxades amb midó.
Corprèn l'obscura adolescència
caminant sota els arbres gegants.

Divertiments i costums arrelades
tapen els ulls, adormen la ment,
i així viuen la vida que és buida,
tot són caps i cossos inconscients.

Rambla avall passeja de nou el profeta,
i tremolen els rostres desperts,
sabent-se tocats per l'Esperit que tot ho pot.