M'agradaria que em desessin,
en un calaix, com una joguina;
que em treguessin les piles,
que em desendollessin.
Poder sentir que no hi ha res per fer.
Que estic parada.
I no cal que faci
fins que em tornin a posar en marxa.
Ningú esperant de mi
i menys, jo mateixa.
Silenci, quietud.
Respirar per tota feina,
el ser: entrar l'aire i tornar a sortir,
amb el somriure al cor, això sí.
(Desembre 2009)
diumenge, 16 de gener del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Una mica inquietant!!
No ens desem en un calaix!!
a fora i busquen noves motivacions! Nous horitzons!!
Aire nou!!
Tens raó, és inquietant. Passa quan tens aquella sensació que el món corre com una gran massa darrere teu i que ara abans d'ara et quedaràs com en els dibuixos del correcaminos. Plegat i pla com una fulla de paper. Sort n'hi ha que la vida com en els dibuixos et torna a desplegar i endavant que no ha estat res...
Publica un comentari a l'entrada