Ales
                  i
Arrels

Això és el que sóc.
       Això és el que sé.
            Això és el que vull.

Llegeixo poemes
i sovint no entenc res,
però me n’agrada la cadència
i els mots em ressonen, coneguts.

És llavors quan entenc el poema
i el deixo reposar dintre meu,.
A vegades s’hi queda a viure,
a vegades vola cel enllà,
on orelles d’altri
n’escoltaran la cadència.

No sé escriure sense l'Àngel que em dicta els versos,
vaig despullada de paraules si no em guia l'univers.
Parlem de sincronicitat, de paraules dins un cor,
de petjades sàbies, d'accions fetes des de l'Amor.

I versos lliures, ben segur, com és lliure la vida
de donar-te empenta o fer-te arraulir al primer racó.
Llum, llum, llum, repeteix la Casa de Déu,
i es fa gegant el Món davant meu.

Al capvespre,
silenci torrat
de fulles seques.
Somnis de pi
que perd agulles.
Sotabosc curull
i alzina tenyida
amb mel de Bruch.
Així és el bosc
davant els meus ulls,
octubre enllà.

CIGNE

Llisquen les gotes
pel teu blanc brillant.
S'alça al cel l'elegància
enmig de les aigües de l'estany.

Camille t'ha amagat les ales
entre les cordes d'un violoncel.
La teva essència es destil.la
mentre la ballarina dansa.