Aquesta vida que remou les ombres
i les eixampla davant meu.
Que corre la pressa fins a estressar-se,
que dorm la mandra d'aixecar-se
i s'enretira per deixar passar
la font dels desitjos.
Que em mira des de la finestra i riu...
s'enriu de mi, de tu, de tot,
i també de la pressa i la mandra
i les ganes i la por.

Aquesta vida
que no mereix no viure-la,
ni mereix la mirada somorta
d'un menyspreu a tot.
Aquesta, de qui et parlo,
és la meva, la teva, la de tots.
El pas de tot temps,
el ser-hi i res més,
la força del fer,
el joc del silenci
on hi canten els ocells
i la rosada omple
els pètals de les flors al matí

Aquesta vida vull,
però no el fer estressat,
ni les tasques que no s'acaben,
ni miratges entre el fullam,
ni tant sols el desig foll per tocar-te.

...Amb tot, gràcies,
perquè la visc malgrat tot
i l'escric quan no puc
i la dibuixo cada dia mentre em dutxo
i l'estiro al meu llit per anar a dormir
i n 'omplo el got quan tinc sed
i mai, mai, em passa desapercebuda,
aquesta vida, la teva, la meva , la nostra
la que mil cops cantaria
i encara podria trobar-li cançons.